S.E.A. (Sindicat d'Estudiants Anarquistes)

Hi havia una guerra a sis-mil quilòmetres de Reus i algú del govern hi pretenia fer alguna cosa que, com sempre, no havia agradat a algú de la oposició. Un antic operari del metall que portava americanes de pana i no tenia corbates havia decidit convocar una vaga general i els estudiants comunistes del sindicat hi estaven d’acord. A casa, un skin-head de l’institut havia apallissat un independentista esquerrós feia tres o quatre dies i tots els imbècils amb xapes d’en Che Guevara es sentien profundament indignats. Jo tenia setze anys i aquella moguda era demencial i absolutament divertida.
No anava gaire per classe, ben pocs dels meus amics ho feien. La majoria dels nostres professors eren paios grisos i apagats de mitjana edat amb la mort de l’ànima reflexant-se a cada gest, però res de tot això m’importava especialment, quan tens setze anys poques coses ho fan. Passava els matins bevent cervesa i fumant herba amb tres o quatre amics tan despreocupats com jo i la vida em somreia.
Un dia, mentre discutíem mig borratxos sobre alguna cosa relacionada amb el Tao i la veritat de l’univers, en Pep ens va donar la notícia.
- Aquest mes que ve es prepara una vaga general.
- Sí? I què?
- Que hauríem de fer alguna cosa, no sé. Vull dir que aquests paios del Sindicat d'Estudiants s’han fet seva la moguda i això no és just. Nosaltres tenim coses a dir, som anarquistes, no?
- Home, segons com t’ho miris…
- Què vol dir això?
- Doncs que no m’hi veig arreglant el món, la veritat. Altre feina tinc.
- No siguis així, home. No creus en una societat lliure i en la revolta dels oprimits?
- La part de la llibertat ja m’està bé. És el tema de la revolta el que no em convenç, Pep.
- Hi ha revoltes i revoltes, tio. Aquí ningú està parlant de posar bombes o de comprar-se una pipa. Parlo de la revolta cultural i de la revolta dels esperits, que és la que queda escrita als llibres d’història.
- Doncs al meu llibre d’història les revoltes que hi ha escrites són les d’afusellar un grapat de penya i a mi això em fot molta mandra, què vols que et digui…
- Però tu creus en la llibertat dels individus, no?
Primer, silenci sepulcral. Un minut i mig després, la meva resposta.
- Suposo que sí...
- Doncs demostrem-ho! - va dir en Pep emocionat - Ensenyem a aquests tios del Sindicat d’Estudiants que l’anarquia no és només anar sempre trompa i portar una cresta de colorins. Formem el nostre propi sindicat!
I com que estàvem tots massa borratxos per discutir, la idea va tirar endavant. Així, un divendres qualsevol de setembre, ens vam reunir a una habitació de l’Ateneu Llibertari de Reus amb la ingènua intenció de fer alguna cosa amb cara i ulls amb les nostres vides: seríem revolucionaris! O si més no, tocaríem els collons al Sindicat d’Estudiants tant com poguéssim i una mica més. La veritat sigui dita, aquells xirucaires que portaven la bossa plena de pamflets i la cartera de calers no ens queien massa bé. Hi devia tenir a veure el fet que els nostres pares no eren més que uns treballadors ensopits que no havien tingut la opció de ser progres com els seus…
Sèiem en rotllana mirant-nos els uns als altres sense tenir gens clar de què anava això de l’anarquia però, oh sí, molts portàvem samarretes dels Sex Pistols i demés merda pseudo-punk. En Javi, l’únic de tota la colla que havia superat les excrecències epidèrmiques de la pubertat, va ser el primer a parlar.
- Ara el que necessitem són peles!
- I per a què les vols?
- Per a fer pancartes, editar un fanzine... Coses d’aquestes.
- I d’on collons les hem de treure. Se suposa que hem de parar el cul a la carretera o què?
- Muntarem un concert. Jo conec un parell de grups que tocarien de franc.
- I toquen bé?
- I a qui collons li importa si saben tocar o no! Aquí el que ens interessa és que no cobrin.
- Bo. Doncs parla tu amb ells.
Després d’això, algú va treure una bossa d'herba i un parell de grams de speed per a celebrar-ho. La resta de la reunió no va ser més que fumar porros, beure cervesa i fer-nos ratlles. Visca la revolució!
En Javi i la gent de l’Ateneu van fer tota la feina pesada del concert (demanar els permisos a l’ajuntament, posar-se d’acord amb els músics, preparar i enganxar els cartells...) i nosaltres, mentrestant, seguíem negociant la veritat del Tao fent temps fins que arribés el dia D.
L’únic maldecap que tenia era que, probablement per la meva cara d’imbècil, m’havien escollit delegat i això m'obligava a anar a classe de tant en tant. No és que fós gaire avorrit, al contrari: gairebé sempre hi havia un enrenou o altre que feia pujar el cap d’estudis, o el director, o tots dos, però jo ho considerava temps perdut. Podria estar descobrint les palles mentals dels monjos xinesos de feia dos-mil anys i en canvi em tocava fer veure que prenia apunts sobre "El creixement cero de la població i les teories Malthusianes". Sincerament, però, passava tant de temps expulsat que era com si no aparegués per classe.
Un dia abans del concert vam fer una reunió extraordinària per a acabar de polir els detalls de la festa. Com sempre, en Javi va ser el primer a badar boca.
- Ja heu vist els cartells?
- Sí, els hem vist: "Divendres dia... de setembre a les dotze, concert a La Palma amb Estupre i grup sorpresa del Priorat. Organiza: SEA (Sindicat d’Estudiants Anarquistes)". Qui cony són el "grup sorpresa del Priorat"?
- Uns col·legues que encara no tenen nom i que vindran a tocar a canvi d’uns entrepans.
- Collons! Si venen del puto cul del món per uns entrepans han de ser pitjors que un solo de motosserra!
- I què volies, tio? Que vinguessin els Ramones? Vinga home! Aquests toquen de franc i d’això anava la cosa, oi?
- Home, vist així...
- Doncs ja està!
En aquell moment, quan ja estàvem preparant la part lúdica de la reunió, un paio va entrar a la sala a gorrejar uns quants porros i, de passada, a dir-nos que el "grup sorpresa del Priorat" no podria venir perquè el cantant s’havia trencat la cama mentre conduïa tot borratxo.
- I ara què fem?
- No patiu - ens va dir en Javi -. Jo conec uns paios de Reus que segur que toquen per la causa. Només tenen quatre o cinc cançons però per demà s’hauran polit un repertori.
- I com es diuen?
- Psicovómito.
- Déu méu...
I enllestit l'ordre del dia, ara sí, vam tornar als nostres exercicis espirituals: paperina de speed, llibret de paper de fumar i cerveses a dojo. Calia continuar amb la lluita.
Vint-i-poques hores després ja estàvem tots a La Palma preparats per donar a conèixer el nostre SEA, la resposta revolucionària i transgressora al monopoli polític dels estudiants comunistes i la veu llibertària que escopiria la veritat als pobres ciutadans de Reus sense que ningú pogués tornar a casa amb la consciència tranquil·la. O potser només el grup de canalla encegada per l’edat i la cervesa que es passava els divendres per la tarda renegant dins d’una habitació de l’Ateneu. Fet i fet era el mateix.
A mi em va tocar el segon torn de barra, el que es traduïa en una hora de fer el ronso per allí i, després, quan ja anés tot bufat, posar-me a servir cerveses de tres en tres. Com que encara tenia una bona estona, vaig apropar-me a l'escenari a veure el primer grup.
Els tals Psicovómito eren una colla de tres que devien cantar en esperanto perquè no s’entenia res del que engegaven pel micròfon. Portaven les samarretes de batalla (sí, aquelles amb tot d’eslògans llibertaris que estaven tan de moda a finals dels vuitanta: Okupación, BB y lucha, Partido de la Gente del Bar, Mili KK, etc.) i semblava que s’haguessin passat una batadora pels cabells. No tocaven malament. No si tenim en compte que havien tret tot un repertori del no res en una nit, i, de fet, van omplir tres quarts d’hora llargs amb només cinc temes. Un veritable miracle de distorssió de l’espai-temps. Igual que a Star Trek...
Després d’això la meva nit va ser poc més que un plugim de cervesa dins i per sobre del meu cos. Per cada canya que servíem, dues anaven a petar al nostre estómac, per cada tres cubates curts, en políem un de llarg... ningú sabia a quina nevera teníem la caixa de les aigües.
De la resta d’aquell divendres només en guardo el record espès d’una llarga passejada fent tentines pel carrer buscant sense gaire èxit una cigarreta a les butxaques dels pantalons i la cara de por que va fer una noia quan en plena efusió alcohòlica li vaig proposar alguna cosa lletja i indecent.

Van passar poc més de tres setmanes fins que vaig tornar a saber-ne res del SEA. Vaig coincidir amb en Javi al bar de l’Ateneu, tots dos torts de mala manera, i vam fer números del que havia estat el concert de presentació del nostre sindicat.
- A veure. La broma del concert ens va costar més de cent papers.
- Tant?
- Sí, home sí. Tu mateix: El sopar dels Psicovómito...
- El sopar dels Psicovómito? Però no tocaven pel morro?
- Sí, però com que es van portar tan bé els vaig convidar a sopar.
- I on collons van menjar, tio? A la Glorieta del Castell? Perquè cent-mil peles per un sopar és una mica exagerat...
- Collons, company, ets molt justet! Aquí hi has d’afegir el preu per llogar l’equip de so, el que vam pagar pels cartells, el full informatiu gratuït que vam repartir entre el públic, etc.
- I de beneficis? Quantes peles ens queden?
- Netes, netes, ens han quedat seixanta mil peles.
- Home, no està malament.
- Si alguns no us haguessiu polit la priva en servir-la, ara tindríem més calers...
- Està bé, està bé... feia molta calor i, de tota manera, ens queda un bon pot per a la manifestació de la setmana vinent. I per cert, com ho portem?
- L’Antonyito i un parell més aniran demà a comprar la pintura i la resta de coses per a fer les pancartes. Als demés només ens queda esperar a dilluns per a sortir al carrer.
- Hi haurà molta gent?
- Suposo que sí. Vindran els Maulets, els del Sindicat d'Estudiants, algun polític vingut a menys, els paios de la C.G.T. amb l’Ateneu, els insubmisos...
- El bo i millor de cada casa...
- Doncs sí. Totes les pàries de la terra.
- Doncs molt bé. Ens veiem dilluns.
- Fins dilluns.
Més per no aparèixer per classe que per cap altre cosa, aquell dilluns vam anar a petar al punt des d’on havia de sortir la manifestació. El Govern Civil no ens havia concedit els permisos necessaris per a campar-la pel carrer cridant i onejant tota mena de banderes i pancartes, però això només va servir per donar un aire una mica més festiu i morbós a tota aquella història.
Tal i com m’havia dit en Javi allí hi havia de tot: Antics revolucionaris amb les seves barbes marxistes i unes panxes descomunals, canalleta com nosaltres però amb dotzenes d’estelades, un parell o tres de paios encorbatats fent veure que eren part de la colla, un grapadet de gent de la Unió de Pagesos, uns quants punkies de ves a saber on amb les crestes recent pentinades i les caçadores mig desfetes, i, enmig del sarau, en Javi i la resta del SEA amb quatre o cinc cartrons de Don Simón.
- Ei! Què tal família?
La manifestació va començar encapçalada pel Sindicat d’Estudiants i pels quatre arreplegats que devien ser de Comissions o de la U.G.T o potser algun d’aquests polítics sense corbates. Darrera seu la resta de la gent s’amuntegava amb tota mena de coses a les mans: ampolles de cervesa, sirenes i megàfons, xiulets, porros i aquelles coses indispensables per a dur a bon port una manifestació.
Llavors, sense que jo arribés a entendre com ens faríem notar, la pancarta del SEA va desplegar-se tan llarga com era. El plàstic amb les sigles del nostre sindicat tallava el carrer de banda a banda sense deixar que la gent ens avancés. Nosaltres i el nostre Don Simón dominàvem la situació. Ens cagàvem en el govern, en les guerres, en Déu i en tot el que ens passava pel cap mentre els paios de les corbates ens preguntaven si tot aquell mam era gaire pacifista.
- Sí home, sí. A veure, tu has vist mai una xibeca fotent perdigonades? No? Doncs nosaltres tampoc...
I així, entre discussions amb els panxuts marxistes i demés gent, la manifestació va acabar tal i com havia començat. I en anar a sopar a casa, vaig veure per la tele que la guerra encara seguia sis-mil quilòmetres enllà...

La darrera cosa que en vaig saber del SEA era que els quatre duros que quedaven al pot s’havien invertit en portar en Javi a València per veure els Toy Dolls. La guerra no es va aturar, no de seguida, i, de fet, encara avui ressonen quatre trets de tant en tant en aquell país del cul del món. Els Psicovómito es van separar pocs mesos després del concert i els seus membres es dediquen a coses més productives (un ven marihuana al bar de sota casa meva, un altre fa tatuatges en algun punt entre Tenerife i el massís del Rif i el darrer és el pare feliç de dues criatures). La notícia més fresca que tinc d’en Pep és que viu a una masia allunyat del món, convertit al budisme i formant una família i jo, la veritat, ja no estic per revolucions. Al capdavall, ja no queden paios com els del Sindicat d'Estudiants. De qui me’n fotria ara?