2- Recent casats

(BSO: "BREAK STUFF"

by LIMP BIZKIT)

El got va volar per tot el menjador seguint una línia recta absolutament precisa, va fer tres o quatre tombs sobre ell mateix i es va trencar a un pam escàs del seu cap. Espectacular, va pensar en Manel. Era una de les dotze copes de cristall de bohèmia que la tieta Mercè els havia regalat pel seu casament i, la veritat, amb prou feina les havien fet servir. Quan estaven sols en Manel només engolia quintos de cervesa abeurant directament de coll d'ampolla i com que no convidaven gent a casa aquell era el primer cop que sortien de l'armari de la cuina. I per què mai compartien el menjador amb ningú? Doncs era fàcil d'entendre. La Maria havia descobert ja feia setmanes que el seu marit es tornava més impertinent que de costum quan portava unes copes de més i tenia públic al davant i ella, complidora com era, passava una mala estona. Sempre que encetava una ampolla la seva vida social es reduïa dràsticament a base de crits i discussions. Amb cincs mesos de matrimoni ja l'havia donat per impossible...

Un dels plats de la vaixella que els havia comprat la cosina de la seva dona, aquella de Mataró, va travessar el passadís de punta a punta trencant-se en dotzenes de trossos desiguals. En Manel odiava aquells plats. No suportava acabar-se la sopa i trobar-se sota els ulls aquell dibuix suposadament bucòlic amb barquetes, noia amb umbrel·la i nens que jugaven entre les flors inclosos. Cada cop que remenava el plat amb la cullera i veia les cares d'idiota que tenien aquelles pobres criatures li passava la gana de cop. Quin regal més horrible! Si havia de fotre alguna cosa pel cap a la bruixa de la seva dona aquell era el projectil idoni.

La Maria va girar el coll buscant el retrat del primer Nadal que havien compartit amb els seus sogres. Com sempre, la mare d'en Manel portava un vestit horrorós i el seu pare feia cara de pomes agres. Sota les ganyotes de disgust d'aquell senyor li lluïen les galtes amb un vermell encès gràcies a les quatre ampolles de cava que s'havien clavat entre pit i esquena els homes de la casa. Com a mínim estava prou clar de qui havia heretat el seu marit el gust per les males borratxeres. Per més inri, després del dinar, quan estaven fent el cafè, aquell vell fastigós que sempre que podia li mirava l'escot va afirmar rotundament que les noies que es maquillaven massa li semblaven de moral relaxada. Acte seguit, sense treure-li els ulls de la regatera, va aconsellar-li que afluixés en l'ús i abús del pinta-llavis. I es va quedar tan ample, el molt malparit! El retrat de la família feliç va seguir el mateix camí que la copa de cristall de bohèmia.

Arribat aquell punt de descontrol tot es va accelerar. La bombeta del llum del menjador es va trencar en fer-hi cap una sabata italiana de color negre i preu insultant que en Manel odiava especialment, la figura de ceràmica del passadís que ell adorava va esclatar contra la paret del fons gràcies a un gran llançament de la Maria, un directe mal dirigit va trencar dues de les falanges de la mà dreta d'en Manel en aturar el seu impuls contra la porta que li acabaven de tancar als morros... la samarreta del Barça signada per en Ronaldinho va volar pel balcó del menjador en flama viva mentre la Maria reia histèrica aferrant-se a un encenedor i ell plorava desolat amb els ulls en blanc.

Al carrer, una veu masculina se'n recordava de les santes mares de tots plegats.