(BSO: "WHITE RABBIT"
Tot rodolava per terra. Primer va caure l'ampolla de Johnnie Walker Red, acte seguit va seguir-la el got buit i després ell, ell amb els seus setanta quilos, ell amb la seva barba pollosa i ell amb la seva borratxera dement. Estès al costat de la taula va mirar de tornar a agafar l'ampolla però havia anat a petar a un pam justet d'on li arribaven els dits i no tenia esma de moure's per a agafar-la. La capsa mig buida de noctamid de 2 miligrams seguia on l'havia deixat una hora enrere després de saquejar-ne quatre dels vint comprimits. N'hi quedaven suficients per tal que la nit fos prou confosa.
Un riure descontrolat i tou se li va escapar per sota el bigoti. Amb els anys s'havia convertit en un veritable expert en fàrmacs i ara ja era capaç de distingir pocs minuts després de la ingesta quina mena de droga l'estava enterbolint. Sentia una especial debilitat per les benzodiacepines: tranxilium, diazepan i lexatín formaven part de la seva dieta habitual però no allargava massa temps les sessions d'aquests ansiolítics amb alcohol perquè li hauria tocat augmentar-ne la dosi amb massa freqüència i això resultava car i complicat. Quan ja portava unes quantes setmanes a règim de benzodiacepines les anava combinant amb somnífers, sobretot seconals si en podia aconseguir i si no el barbital ja feia el fet. Ambdues famílies de fàrmacs el sotmetien a un estat de deshinibició extrema barrejada amb un embrutiment excessiu gràcies a l'alcohol. I ja es tractava d'això.
Fent un esforç considerable va reunir prou força de voluntat per a arribar fins a l'ampolla de Johnnie Walker Red, va acostarse-la als llavis i en va fer un glop llarg deixant caure la meitat del whisky pel límit esquerre de la boca. La barba ja estava xopa d'alcohol. Cada cop que es muntava una de les seves festetes de farmàcia trigava una setmana llarga a treure's aquella olor insistent de galtes, bigotis i demés pilositats facials. S'hi havia acabat acostumant fins el punt que ja no sabia estar sense l'ofec permanent de l'alcohol pujant-li barbes amunt. Devia resultar prou fastigós a la resta del món però no hi donava cap importància. Per descomptat no tenia amics i la major part de la raça humana li resultava francament avorrida quan no directament repugnant. La humanitat era una merda. Els fàrmacs una festa!!
La nit es destrossava arreu de l'alfombra mentre minvava el Johnnie Walker i augmentava la seva confusió. Al pis del costat algú cridava i va percebre enmig l'espessa boira que li rebotia el cervell la sorollosa trencadissa de dotzenes peces de cristall. Animat per la descoberta va tirar l'ampolla per la finestra oberta en direcció al carrer. Amb una mica de sort li esberlaria el cap a algú i potser la policia pujaria a casa seva i tot! Cada dia s'hauria d'acabar igual de bé...
Un riure descontrolat i tou se li va escapar per sota el bigoti. Amb els anys s'havia convertit en un veritable expert en fàrmacs i ara ja era capaç de distingir pocs minuts després de la ingesta quina mena de droga l'estava enterbolint. Sentia una especial debilitat per les benzodiacepines: tranxilium, diazepan i lexatín formaven part de la seva dieta habitual però no allargava massa temps les sessions d'aquests ansiolítics amb alcohol perquè li hauria tocat augmentar-ne la dosi amb massa freqüència i això resultava car i complicat. Quan ja portava unes quantes setmanes a règim de benzodiacepines les anava combinant amb somnífers, sobretot seconals si en podia aconseguir i si no el barbital ja feia el fet. Ambdues famílies de fàrmacs el sotmetien a un estat de deshinibició extrema barrejada amb un embrutiment excessiu gràcies a l'alcohol. I ja es tractava d'això.
Fent un esforç considerable va reunir prou força de voluntat per a arribar fins a l'ampolla de Johnnie Walker Red, va acostarse-la als llavis i en va fer un glop llarg deixant caure la meitat del whisky pel límit esquerre de la boca. La barba ja estava xopa d'alcohol. Cada cop que es muntava una de les seves festetes de farmàcia trigava una setmana llarga a treure's aquella olor insistent de galtes, bigotis i demés pilositats facials. S'hi havia acabat acostumant fins el punt que ja no sabia estar sense l'ofec permanent de l'alcohol pujant-li barbes amunt. Devia resultar prou fastigós a la resta del món però no hi donava cap importància. Per descomptat no tenia amics i la major part de la raça humana li resultava francament avorrida quan no directament repugnant. La humanitat era una merda. Els fàrmacs una festa!!
La nit es destrossava arreu de l'alfombra mentre minvava el Johnnie Walker i augmentava la seva confusió. Al pis del costat algú cridava i va percebre enmig l'espessa boira que li rebotia el cervell la sorollosa trencadissa de dotzenes peces de cristall. Animat per la descoberta va tirar l'ampolla per la finestra oberta en direcció al carrer. Amb una mica de sort li esberlaria el cap a algú i potser la policia pujaria a casa seva i tot! Cada dia s'hauria d'acabar igual de bé...
0 comentaris:
Publica un comentari